En plena celebració del Festival de Canes, aquest maig de 2025, es fa pública la sentència de l’acusació de Gérard Depardieu: condemnat a 18 mesos de presó suspesa per agressió sexual. L’actor va ser declarat culpable per uns fets que es varen produir durant el rodatge d’una pel·lícula el 2021. Acusat d’agredir a dues dones; una decoradora i una ajudant de direcció.

De Canes, a Madrid: Festes de Sant Isidre. L’Ajuntament de Madrid convida a participar d’un acte musical (i no ho posa al programa) a Plácido Domingo, que l’any 2019 va ser acusat per nou cantants i una ballarina que posaven veu a proposicions incòmodes, petons, carícies inadequades en l’entorn laboral…, però no passa res, l’Ajuntament fa costat a un assetjador sexual confés.

Quan des d’organismes públics es fa un gest a favor de l’agressor, s’està enviant un missatge molt potent: “No passa res, dones…! No ha estat res… I que la festa continuï! (per a alguns, clar!)”.

Una setmana més, responem els vostres correus. Aquesta setmana ens centrem en la pregunta: “Com ho faig…? Què haig de fer amb la meva amiga que està en una relació en què hi ha maltractament…?”.

Exposem què puc fer i des d’on. Tasca gens fàcil, però tan necessària perquè la víctima no estigui sola. Des d’on l’escoltem i li fem costat és crucial.

Recordem que ningú està per gust en un lloc on et maltracten. Si no se surt d’allà és perquè no es reuneixen els requisits. I mentre es conviu amb la consciència d’aquest maltractament és de vital importància poder comptar amb persones properes que ens acompanyin i facin costat en els cinc aspectes que exposem en aquest episodi.

Cada setmana, al final d’aquesta secció, fem referència al correu on us podeu posar en contacte i fer-nos arribar suggeriments i/o preguntes. Doncs bé, aquesta setmana dediquem el programa a respondre-us… i del que ens heu escrit, hem escollit una pregunta recurrent: “Si està patint, com és que no denuncia?”

Exposem motius que frenen, tiren enrere, i condicionen optar per a interposar denúncia contra el maltractador. N’il·lustrem uns quants. N’hi ha molts més, per descomptat.

Un petit homenatge a aquesta dona escriptora dels segles XIV i XV, Christine de Pisan, que es va convertir en la primera escriptora de la literatura francesa que va poder viure d’escriure.

I també un petit homenatge a Pilar Godayol, perquè gràcies al seu llibre “On són les dones?” (2024) he descobert a Christine de Pisan, l’autora de “La ciutat de les dames” (1405).

“La ciutat de les dames”, un llibre que critica l’autoritat dels escriptors misògins de l’època. Tres dames, la Raó, la Rectitud i la Justícia, conversen amb l’autora sobre el menyspreu que senten els homes per les dones. El llibre sortí en resposta al tractat misogin del segle XIII “Les lamentacions de Matheolus”, poema llatí escrit pel clergue Matheoulus on les dones eren definides com a mentideres, luxurioses i desobedients.

Un llibre que reivindica l’escriptura com un mirall de la veritat, la maduresa de dones -fet que implicarà criticar obres clàssiques i medievals d’autors reconeguts- i reivindica també la importància transcendent que les dones tinguin accés a l’educació per tal que puguin ser lliures i puguin tenir capacitat de decisions personals.

Llibre que no ha arribat a Catalunya i a l’Estat espanyol fins al 1990. Fa no res.

Sis segles més tard, continua sent d’actualitat… Cal preguntar-se el perquè?

En paraules de Roxane Gay, “privilegi és un dret o una immunitat concedida com a benefici, avantatge o favor especial. Hi ha els privilegis racials, de gènere (i identitat), privilegis heterosexuals, privilegis econòmics, privilegis de capacitat física, privilegis educatius, privilegis religiosos, i la llista segueix i segueix…”

En el món desenvolupat, tenim una bona colla de coses que una gran part de la població mundial no té i voldria tenir. Tard o d’hora no queda més remei que admetre els privilegis que disposes.

Roxane Gay afegeix: “En la meva època més difícil, no sabia què era més molest: si ser negra o ser dona”. En cada moment l’entorn ens recorda on estem i què ens limita, què ens priva de privilegis i què ens els ofereix com qui diu per assignació directa. I ser dona, dona consciència de la presència de privilegis en els homes.

Hem de parlar de privilegis per mitjà de l’observació i el reconeixement en comptes de fer-ho per mitjà de l’acusació. Hem de ser capaces i capaços de parlar-ne des d’una mirada analítica, descriptiva, objectivable… No hi ha un col·lectiu que es vulgui fer la víctima de disposar de menys privilegis… No és una qüestió de victimisme ni d’acusar l’altre pel simple fet d’existir. Es tracta de ser conscient de la realitat a través de l’observació.

Existeix la víctima perfecta? O senzillament és l’estratègia del patriarcat per a dividir entre víctima o no; entre bona víctima i mala víctima.

Perquè s’atribueixen –i s’esperen– determinats comportaments en la dona que manifesta la violència viscuda…

Perquè s’ha d’actuar en una seqüència concreta, segons el masclisme…

Perquè cal demostrar amb proves irrefutables (que totes i tots ja sabem quant complicat és) el no consentiment, el no ser la causa o la provocació…

O bé s’encaixa en el perfil, en aquesta imatge de “la víctima” o bé es posa en dubte el relat, la credibilitat, la fiabilitat, la coherència, la consistència, etc.

Que la justícia podria anar més bé? Sí. Però com a societat tenim una responsabilitat molt gran: no jutjar. Fer costat a la víctima, validar el seu relat, la seva vivència, fer costat sense jutjar-la, sense prejudicis, sense fer-la responsable i culpable d’una violència masclista que està incrustada en els porus de la nostra societat.

Es veu que hi ha una víctima ideal, un perfil correcte, una manera única de ser víctima -segons el patriarcat-, i si no s’encaixa dins aquest concepte masclista, retrògrada, encarcarant i inflexible, es perd tota credibilitat.

Malgrat que l’Audiència considerés el testimoni de la dona coherent i persistent, malgrat les proves físiques d’agressió, a més del comportament després dels fets i de l’afectació psicològica, no ha estat suficient perquè davant les cinc declaracions diferents de l’acusat, que sí que són incoherents i no persistents… Resulta que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha absolt Dani Alves.

Resulta que la víctima no ho ha fet bé. No és com hauria de ser. El missatge enviat és que la víctima mentia i Alves és innocent.

Sentències com la de la setmana passada només fan que donar alè i permís a la violència masclista. Decepció. Impotència. Ràbia. Sí.

Sara Ahmed ens diu que “aprenem sobre la causa feminista per mitjà de les molèsties que causa el feminisme; per com el feminisme apareix en la cultura pública com un punt de pertorbació”. Pertorba. Molesta.

Quan parles com a feminista, afegeix, “sovint t’identifiquen com a massa reactiva, diuen que reacciones excessivament, com si el que fessis fos afegir sensacionalisme als fets de la qüestió, com si pel fet de donar la teva explicació d’un tema estiguessis exagerant, a posta o fins i tot amb malícia”.

L’autora defensa que el feminisme comença amb la sensació. Comença amb la sensació: amb una sensació respecte a les coses perquè el feminisme és sensible a causa del món on vivim; és una reacció sensible a la injustícia del món, que potser comencem a registrar a partir de les nostres pròpies experiències. Acumulem experiències de violència normalitzades.

Parla de biografies de violència, parla de coses que passen per com ens veuen i per com no ens veuen.