Iria Marañón fa una ferma defensa del poder de l’educació per a transformar el món, i que el primer que ha d’aprendre un nen és la solidaritat. Solidaritat que implica ajudar, col·laborar, fer costat i unir-se a causes alienes sense rebre res a canvi. I per aconseguir-ho cal empatia.

Estem davant un llibre que posa en evidència com els tentacles del patriarcat, el sexisme i la misogínia, arriben a totes les parts de la societat i no ens en deslliurem –amb paraules de l’autora– ni aquelles persones que creiem que estem educant de manera diferent.

Parlem d’“Educar un niño en el feminismo”, d’Iria Marañón, publicat el 2020.

Totalment recomanable, també, amb el mateix convenciment que ho fèiem la setmana passada amb “Mujeres invisibles para la medicina” de Carme Valls, també publicat el 2020.

Carme Valls en el seu llibre “Mujeres invisibles para la medicina” fa un repàs al biaix de gènere que ha tingut i encara manté les dones invisibilitzades, perquè el cos d’estudi, el referent, la norma ha estat el cos de l’home. Fa escassos deu anys que s’ha incorporat el cos de la dona en els estudis i assajos… D’això se’n diu estar les beceroles…

Com pot ser que un món que es creu científic hagi pogut oblidar els problemes de la meitat de la població?

Influeix tan encara avui dia la societat androcèntrica i patriarcal en les ments dels nostres professionals?

És un llibre totalment recomanable, de veritat! L’hauríem de llegir totes les dones, sí! Així com l’haurien de llegir tots els homes que s’omplen la boca de la paraula ciència, mètode científic… Perquè és un llibre ple de llum i força, un llibre que posa de manifest les omissions i el pes dels estereotips culturals… I és -com diu a la introducció –un llibre per ajudar-nos a renéixer nosaltres mateixes, per acompanyar-nos en aquest procés de retrobament i domini de la salut.

Tanquem el mes de novembre, som a l’efemèride 25N - Dia Internacional per a l’erradicació de la violència envers les dones, i seguim sense canvis. Permeteu que ho matisi: sense canvis de tendència, sense senyals que la violència reverteixi. Tenim la percepció que la violència no disminueix i tenim les dades que ho corroboren. Davant aquesta suma podem caure en la negativitat i desesperança, cert.

Bé, no podem ser optimistes, ens toca ser realistes i acceptar que com a societat hem de canviar moltes coses, que com a humans ens hem d’aturar a revisar com ens relacionem, com mirem la persona o les persones que tenim al nostre costat.

Des d’on ens relacionem? Des de l’amor o des del control? Des del respecte o des de la manipulació? Des de la dignitat o des de la desconsideració i el no respecte?

Com tractem els altres reflecteix com som… Tot i que potser no ens agrada sentir aquesta frase. Res… Per pensar-hi.

25N de 2025 i hem de seguir lluitant perquè la igualtat de drets i oportunitats sigui efectiva. Queda molt trajecte per fer, encara!

Per si sentiu alguna veu que diu que s’està anant massa lluny amb temes d’igualtat i que ja fa temps que aquesta ja s’ha assolit, els podeu compartir aquest pòdcast i remetre a aquest programa. La igualtat efectiva, a escala pràctica, real, efectiva… Encara queda lluny.

Les dades recollides posen de manifest que del total de contractació a temps parcial, les dones n’ocupen un 74% del total; o que del total d’excedències concedides per a cura de menors o familiars el 84% és per a dones; o que del total de càrrecs en l’àmbit mèdic les dones ocupen el 30%; o que del total de la propietat mundial les dones tenen un 1%.

Podríem seguir…

Des de la infància l’entorn ens va enviant missatges del mereixement d’espai públic segons siguis nen o nena; del que se suposa que espera que facis en funció de si ets nen o nena, de la quota de temps que et pots permetre segons siguis nen o nena…

La presència i quota de veu en mitjans audiovisuals destinats a infants, a joves i adults té –en termes arrodonits– una distribució de 30%-70% o un terç i dos terços. No és representativa de la població mundial. No hi ha proporcionalitat.

Feminisme és, també, reivindicar aquestes desigualtats. I quan diem això no estem ni limitant ni condicionant, ni discriminant.

Evidentment que si estem reivindicant que les quotes de temps, de presència, de visibilitat s’acostin al 50% és una qüestió matemàtica –si voleu–. És una qüestió de representar de manera matemàtica, proporcional i justa, també, la població.

Novembre, un mes particular perquè el 25N és l’efemèride del Dia Internacional per a l’erradicació de la violència sobre les dones.

• Encara fa falta a 2025 donar arguments que donin suport a aquesta efemèride.

• Encara hi ha qui diu que ja n’hi ha prou, que n’estem fent un gra massa.

• Encara hi ha qui diu que sempre hi ha hagut violència al llarg de la història de la humanitat i que mirem massa prim!

• Encara hi ha qui diu que les persones que reivindiquem una igualtat efectiva, de drets i oportunitats per a totes les persones… estem posant els homes en una situació incòmoda, que els desorientem perquè no saben com han d’actuar, què han de fer o no per no ser acusats…

• Encara hi ha homes que diuen que el feminisme els discrimina.

Però aturem-nos amb les xifres. Al llarg d’aquest novembre, quatre pòdcasts al voltant d’aquesta efemèride.

A tall de joc i de suposició, una mostra de qui ens transmet seguretat, cura o qui, al contrari, ens desperta i genera inseguretat. Com diuen els estudis, la principal causa d’inseguretat, de patiment per part de les dones, es troba en relació amb els homes.

A les portes d’iniciar el mes de novembre, una proposta diferent: escollir entre dues opcions davant la suposició d’haver de deixar la nostra filla en mans de desconeguts (un home, un os, una dona…).

Què hi ha en el comportament humà associat a rols de gènere que ens aporti tranquil·litat i seguretat o que, al contrari, ens activi la incertesa i posar-nos en guàrdia per què pugui passar?

Què hem de canviar en l’arrel de les relacions humanes per garantir el respecte i dignitat?

Si una nena no està segura en un bosc a la nit perquè està amb un home… Què ens diu aquest sentiment? Pensem-hi.

Tot i que… bé, no cal que sigui de nit.

Avui parlem d’una variable de la violència social de què no acostumem a parlar o si més no que no surt citada en les classificacions de violència: la falta de compromís dels homes en tot allò que s’acosti a temes feministes.

També la manca o absència de compromís en la gestió de la càrrega mental que suposa tenir tot l’esquema logístic de la setmana, que inclou l’horari regular de tot el que és escolar i extraescolar i familiar, el que és laboral i extralaboral, més tot el que és extraordinari d’aquella setmana.

El fet de desentendre’s de la gestió de les petiteses –i les que no són tan petiteses–, de la criança, dels contratemps del dia a dia, dels petits –o no tan petits– contratemps, problemes i conseqüències…

Com tampoc asseure’s a parlar cara a cara mostrant dubtes o vulnerabilitat…

És més fàcil desentendre’s i tancar el pas a la conversa. És més fàcil imposar el silenci i d’això no se’n parla més o l’educació és cosa de dones… I si la societat no va bé és per culpa que l’educació està en mans d’aquestes.

Desentendre’s i culpabilitzar!