Iria Marañón fa una ferma defensa del poder de l’educació per a transformar el món, i que el primer que ha d’aprendre un nen és la solidaritat. Solidaritat que implica ajudar, col·laborar, fer costat i unir-se a causes alienes sense rebre res a canvi. I per aconseguir-ho cal empatia.

Estem davant un llibre que posa en evidència com els tentacles del patriarcat, el sexisme i la misogínia, arriben a totes les parts de la societat i no ens en deslliurem –amb paraules de l’autora– ni aquelles persones que creiem que estem educant de manera diferent.

Parlem d’“Educar un niño en el feminismo”, d’Iria Marañón, publicat el 2020.

Totalment recomanable, també, amb el mateix convenciment que ho fèiem la setmana passada amb “Mujeres invisibles para la medicina” de Carme Valls, també publicat el 2020.

Carme Valls en el seu llibre “Mujeres invisibles para la medicina” fa un repàs al biaix de gènere que ha tingut i encara manté les dones invisibilitzades, perquè el cos d’estudi, el referent, la norma ha estat el cos de l’home. Fa escassos deu anys que s’ha incorporat el cos de la dona en els estudis i assajos… D’això se’n diu estar les beceroles…

Com pot ser que un món que es creu científic hagi pogut oblidar els problemes de la meitat de la població?

Influeix tan encara avui dia la societat androcèntrica i patriarcal en les ments dels nostres professionals?

És un llibre totalment recomanable, de veritat! L’hauríem de llegir totes les dones, sí! Així com l’haurien de llegir tots els homes que s’omplen la boca de la paraula ciència, mètode científic… Perquè és un llibre ple de llum i força, un llibre que posa de manifest les omissions i el pes dels estereotips culturals… I és -com diu a la introducció –un llibre per ajudar-nos a renéixer nosaltres mateixes, per acompanyar-nos en aquest procés de retrobament i domini de la salut.

Tanquem el mes de novembre, som a l’efemèride 25N - Dia Internacional per a l’erradicació de la violència envers les dones, i seguim sense canvis. Permeteu que ho matisi: sense canvis de tendència, sense senyals que la violència reverteixi. Tenim la percepció que la violència no disminueix i tenim les dades que ho corroboren. Davant aquesta suma podem caure en la negativitat i desesperança, cert.

Bé, no podem ser optimistes, ens toca ser realistes i acceptar que com a societat hem de canviar moltes coses, que com a humans ens hem d’aturar a revisar com ens relacionem, com mirem la persona o les persones que tenim al nostre costat.

Des d’on ens relacionem? Des de l’amor o des del control? Des del respecte o des de la manipulació? Des de la dignitat o des de la desconsideració i el no respecte?

Com tractem els altres reflecteix com som… Tot i que potser no ens agrada sentir aquesta frase. Res… Per pensar-hi.

25N de 2025 i hem de seguir lluitant perquè la igualtat de drets i oportunitats sigui efectiva. Queda molt trajecte per fer, encara!